Un tros de paper

Reflexions, pensaments nus, muts, disfresats, sincers, optimistes i pesimistes.La vida, l'amor, la mort, l'oblit, les paraules, la comunicació, la traïció, l'humà, el shock amb la realitat, el futur, el passat, la bogeria reflexions, pensaments nus, muts, disfresats, sincers, optimistes i pesimistes.La vida, l'amor, la mort, l'oblit, les paraules, la comunicació, la traició, l'humà, el shock amb la realitat, el futur, el pasat, la bojeria

28/12/09

Quan les paraules canvien de significat…

Havia, havia, havia, havia, havia,

havia,

havia, havia,

havia, havia, havia, havia,

havia, havia, havia,

 

havia, havia, havia, havia, havia,

havia, havia, havia, havia, havia, havia,

havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia,

 

ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a,

ha-vi-a,

ha-vi-a, ha-vi-a,

ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a, h-a-v-i-a, H-A-V-I-A

 

H-A-V-I-A

 

... i essent la mateixa essència ha canviat la percepció...

... la feblesa de les paraules...

...la feblesa de les essències...

...la feblesa de les percepcions...

 

Són també dies que transcorren i fan veure la mateixa carcassa de distinta manera, fins a perdre totalment el nord del que significa en realitat....

 

...un emmirallament? Enamorament?...

... o també el desgast... la repetició... el desenamorament.

27/12/09

L'Espera fa transcórrer temps inútil, minuts, hores, fins i tot dies, mesos… anys… i no deixa fer res de profit, perquè el cervell només accepta l'objectiu d'esperar allò que ha de passar…

i mentrestant, abandones el temps, i no pots ser feliç recolzant-te en un futur que no saps si arribarà.

7/12/09

L'estat d'ànim: subtil, variable, massa vulnerable. Ve a nosaltres al llevar-nos, quelcom xic al passar les hores el fa canviar, anar evolucionant. I de sobte una subtil i irreal felicitat es transforma en una sospitosa desconfiança. Pot ser l'esperar alguna cosa d'algú, i que no s'hagi produït, és el petit detonant. Segurament tot serà producte de la pròpia ment i la preocupació és infundada, però aquesta petita ximpleria ha aconseguit, malauradament, canviar el teu estat d'ànim.

 

Sí, som així de vulnerables… sembla com si no ens agradés estar bé. Simplement confiar... i no ja en els altres, sinó en nosaltres mateixos.

Presentación de fin, de inicio,

de transición tal vez.

Atropello de sueños

o figuras indescriptibles que

no narran más que humildes vidrios

empañados, con resistencia de acero.

Látigos del tiempo que separan

poco a poco la locura de saber…

de saber todo, de saber nulo,

de saber indefinido.

26/11/09

Xiu-xiu de somnis que flueixen, que acompanyen, que mostren l'il·lusòria sensació de llibertat. Una verdor que s'engendra en la innocent certesa de que tot s'esdevindrà en un rellotge d'agulles insaciables.

24/9/09

Una història ha de tindre un inici i un final per continuar avançant per separat, quan hi ha un final circumstancial, l’amor no està acabat.

I donarà guerra.. i guerra... i hi hauran històries... però sempre estarà allà, pendent... esperant un final

21/9/09

Teranyines, unes més fortes, altres més dèbils. Teranyines que es cicatritzen en un instant i resisteixen els vents; teranyines de joguina evaporades per una sola gota de suor. Una mirada pot ser l’indicatiu de la seguretat de la teranyina.

Hi ha aranyes que cusen fluix, aranyes que cusen fort, però sempre treballen, les seves potetes, per procurar una teranyina més forta. No saben que a vegades el resultat depèn del clima.

Filets, filets en ordre d’atzar però ben estructurats, fils que ens mantenen, que ens atrapen, que si no existissin moriríem. Teranyines que ens mantenen en vida.
La cendra… la vida cremada que anem deixant enrere. Trossets dispersos en el recipient de la nostra memòria. La més recent encara s’aguanta al nostre damunt però es va deteriorant amb el vent, amb el temps. Ens anem consumint poc a poc i en algun moment algú ens dona una calada i ens crema un tros de vida d’una manera més intensa. Fins que torna a arribar la calma i ens continuem consumint poc a poc. En algun moment algú ens ajuda a llançar els records més recents, un petit ajut per a una vida sense tanta cendra, fins que tornem a la calma… a consumir-nos poc a poc. Sols. Fins al final. Un últim temps de vida en el que ningú ja no ens vol i ens apaguem… o ens apaguen.
Una sensació que puja des del ventre, es dirigeix cap a l’estómac i continua avançant fins al cor. Provoca un batec accelerat, una espècie d’angoixa.
Nervis, li diuen alguns; els altres, estar enamorat.

Incertesa, ulls que miren i no comprens cap a on, paraules que parlen i no entens què diuen, moviments que s’expressen i no pots percebre.

La ment amaga, la ment és la caixa forta que té sota clau els sentiments; el cos, el canal mitjançant el qual envia senyals sobre el contingut. Però emissor i receptor difícilment parlen el mateix llenguatge.

6.800 milions de persones al món, 6.800 milions de llenguatges a comprendre.

Bellesa, transmissió d’informació positiva.

Bellesa, la mirada on al fons hi trobes el cor.

Bellesa en l’admiració d’una persona.

Bellesa, el principi de l’amor.

Un segon i la projecció del seu somriure trepa per l'ànima fins fer-la somriure.
Un èxtasi més pur i més sa que qualsevol droga.
Uns efectes absoluts i momentanis, una ressaca amb efectes secundaris i la necessitat contínua d'una nova dosi... d'un nou somriure... d'una nova mirada... d'un nou petó.
Quan la por supera l'esperança és hora d'anar a dormir
Hi ha moments emocionals difícils de definir. No saps on vas, sí d’on vens, i no tens gaire clar el que vols. En aquells moments cada dia passa sense saber del cert si l'avui era ahir o demà, perquè tots són iguals. L’alegria i la tristesa es barregen en un sentiment híbrid indefinit. Jo, a aquests estats els anomeno “stand-by emocional”


Stand-by : Consumo en espera de diferentes aparatos electrónicos
Stand-by emocional: Consumo en espera de diferentes emociones

13/7/09

La contradictòria i inabastable il·lusió, tenyeix les ments, els cors, ennuvola els sentits. Però si una cosa caracteritza a la il·lusió és que no és palpable, perquè en el mateix instant en el que es fa tangible deixa de ser il·lusió.

12/7/09

Si tan sols la lluna, quan canta amb ajuda de grills i sembla que és pacífica, ajudés a borrar les imatges vergonyoses... Un compte enrere que s'ha fermat però continua corrent, vergonyós, recordant que tot el que era deixa de ser. Poc coratge per borrar-lo; al cap i a la fi la patecicitat borrada s'oblida, la que continua present ensenya que no hi hem de tornar a caure, com a mínim de moment.