La contradictòria i inabastable il·lusió, tenyeix les ments, els cors, ennuvola els sentits. Però si una cosa caracteritza a la il·lusió és que no és palpable, perquè en el mateix instant en el que es fa tangible deixa de ser il·lusió.

Si tan sols la lluna, quan canta amb ajuda de grills i sembla que és pacífica, ajudés a borrar les imatges vergonyoses... Un compte enrere que s'ha fermat però continua corrent, vergonyós, recordant que tot el que era deixa de ser. Poc coratge per borrar-lo; al cap i a la fi la patecicitat borrada s'oblida, la que continua present ensenya que no hi hem de tornar a caure, com a mínim de moment.