Quan les paraules canvien de significat…

Havia, havia, havia, havia, havia,

havia,

havia, havia,

havia, havia, havia, havia,

havia, havia, havia,

 

havia, havia, havia, havia, havia,

havia, havia, havia, havia, havia, havia,

havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia, havia,

 

ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a,

ha-vi-a,

ha-vi-a, ha-vi-a,

ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a, ha-vi-a, h-a-v-i-a, H-A-V-I-A

 

H-A-V-I-A

 

... i essent la mateixa essència ha canviat la percepció...

... la feblesa de les paraules...

...la feblesa de les essències...

...la feblesa de les percepcions...

 

Són també dies que transcorren i fan veure la mateixa carcassa de distinta manera, fins a perdre totalment el nord del que significa en realitat....

 

...un emmirallament? Enamorament?...

... o també el desgast... la repetició... el desenamorament.

L'Espera fa transcórrer temps inútil, minuts, hores, fins i tot dies, mesos… anys… i no deixa fer res de profit, perquè el cervell només accepta l'objectiu d'esperar allò que ha de passar…

i mentrestant, abandones el temps, i no pots ser feliç recolzant-te en un futur que no saps si arribarà.

L'estat d'ànim: subtil, variable, massa vulnerable. Ve a nosaltres al llevar-nos, quelcom xic al passar les hores el fa canviar, anar evolucionant. I de sobte una subtil i irreal felicitat es transforma en una sospitosa desconfiança. Pot ser l'esperar alguna cosa d'algú, i que no s'hagi produït, és el petit detonant. Segurament tot serà producte de la pròpia ment i la preocupació és infundada, però aquesta petita ximpleria ha aconseguit, malauradament, canviar el teu estat d'ànim.

 

Sí, som així de vulnerables… sembla com si no ens agradés estar bé. Simplement confiar... i no ja en els altres, sinó en nosaltres mateixos.

Presentación de fin, de inicio,

de transición tal vez.

Atropello de sueños

o figuras indescriptibles que

no narran más que humildes vidrios

empañados, con resistencia de acero.

Látigos del tiempo que separan

poco a poco la locura de saber…

de saber todo, de saber nulo,

de saber indefinido.