Varem recuperar la creença en la religió més universal i vam trobar dins el diccionari paraules de les que no en recordàvem l'existència… i el silenci es va fer petó, i el petó es va fer somriure.

Mi corazón extirpado, y mientras, vuestros suspiros en nuestra cama improvisada, horadan mis esperanzas.              
                                                

Bajo las sábanas tráfico de dedos que simulan estar perdidos. Falso. Y no accedo a vuestro engranaje, me hago la despistada aun sabiendo que, con o sin mi, naufragareis en vuestros agasajos.

Ella sube con sus zapatos de tacón de aguja esa gran cuesta que hace honor a su nombre. Cuando al fin, el camino parece llano, avista un oasis a cierta distancia y camina feliz. Aunque sus pies hayan acumulado rozaduras se siente esperanzada, no se demora. Y es entonces, justo en ese momento, cuando el oasis reblandece un trozo de tierra que le hace clavar la fina aguja del calzado y tropezar. Pero camina de nuevo, con esos tacones y por esa cuesta que de nuevo lleva el nombre del mismo esfuerzo, hasta olvidar el dolor y pasear esperanzada por un camino ya plano, para tropezar de nuevo y aun perder la esperanza en la cuesta y recuperarla al ver el maravilloso oasis.

L'escletxa em deixava albirar el teu tot inabastable. I jo, discreta, intentava no mirar, tot i sentir-me penetrada i capturada per aquell brodat íntim i blanc.

Poc després els meus dits ajudaven a cordar la teva esquena semi nua, elaborada amb el material més dols: La teva pell viscuda. Una pell que tenia dibuixada amb tinta transparent el record d'unes carícies, d'amors i de sexe, una pell que havia arribat a l'estat de preciosa maduresa en el seu punt més àlgid.

I em sentia perduda en l'atractiu més indestructible del meu jo més passional cap al teu tu, un tu que està escrit en cada petita cèl·lula de la teva pell viscuda, visible als qui com jo, observem la bellesa de la teva persona en el present, tot apreciant que el teu passat t'ha dut a l'ara.

PELL VISCUDA

Visc en espiral

Que llunyanes són ara les meves pròpies paraules, mentideres i ensinistrades per a la defensa de quelcom indefensable. Que poc donat a donar i que nul donat a rebre està un cor que anys ençà lluïa i regalava sense més aspiració que lluir i regalar...

A vegades va bé baixar la guàrdia i permetre'ns el luxe de caure mentre ens deixem aixafar pels demés. Així, mentre notem els talons a la nostra esquena, comencem a conèixer els nostres veremadors, a la vegada desconeixedors del raïm que aixafen amb tanta passió, desconeixedors del suc que es produeix per cada un dels raïms aixafats. Alguns d'aquests professionals són especialistes en trobar camins més curts amb solucions a curt termini i problemes per al futur; d'altres són mentiders compulsius amb màster en l'especialitat d'autoengany, i finalment estan els que trepitgen més fort, els que alimenten esperances i passen de tot.  

 

Però els pitjors, els que realment fan mal són, encara que ens dolgui reconèixer-ho, les nostres pròpies ments.

I tot es relativitza i ja no saps que estàs perseguint, la frustració creix, i continues amb el que estava previst per inèrcia, i et frustres per inèrcia i t'acabes qüestionant la teva pròpia persona i el teu valor, també per inèrcia.

Hi ha moments on la constància és contraproduent al desig original, que queda convertit en obsessió. Només hi ha una solució: reinterpretar el desig i ser sincer amb un mateix.

I em vaig descobrir mirant-la, ho feia discretament, suposo que em feia vergonya acceptar que la estava mirant. Al cap i a la fi les mirades signifiquen alguna cosa... o pot ser no. Pot ser simplement voldries que signifiquessin quelcom.

Era tan bonica... somreia, sabeu aquell somriure de felicitat? Aquell somriure que és més que un somriure, que arriba a la rialla. Aquell somriure que provoca l'encongiment dels ulls i brillantor a les galtes.

En realitat no era la primera vegada que la mirava, l'havia mirat infinitat de vegades, eternitat de dies, l'havia observat en totes les posicions i amb tots els vestuaris possibles. Gairebé despullada. Ella sabia que jo la mirava, però feia veure que no ho sabia. Li agradava jugar.

I avui m'havia autodescobert mirant-la una altre vegada, però aquest cop era diferent, les altres vegades... no se... eren diferents. Avui havia resseguit, amb les puntes dels meus dits, les línees del seu cos. L'havia estat observant sense moure la vista, durant una bona estona, havia pogut veure algun tros del seu passat.

Sí, em vaig descobrir mirant-la, mirant les seves fotografies.

Ella disfressava paraules per no haver de veure-les fora del seu cap, ella buscava sinònims, antònims, metàfores i trossos de veritat per no acceptar el que creia evident en el seu interior i necessitava treure. Ella no volia precipitar les seves conclusions al verbalitzar les paraules als llavis, ella pensava que si es precipitava es podia autoenganyar. 

I continuava pensant en alló que feia setmanes que no escoltava, en alló que feia setmanes que no veia, en alló que li continuava fent la guitza tot i no estar present en el dia a dia.

Alló, aquella cosa, aquella espècie que feia tant temps controlava els seus fils sense ella saber-ho.

I quan sembla que tot va avall i no s'hi pot fer res, t'hi esforces involuntàriament, i és aleshores quan apareixen aquells moments: artificis de felicitat, instants d'il·lusió que fan tornar a creure que tot va bé. Moments que mai havies cregut que poguessin existir i treuen cap quan l'execució és a punt de dur-se a terme. Però quan finalitzen aquests moments, i tornes a baixar del núvol, ets de nou conscient que continua el declivi, i que tota depressió té el seu moment d'eufòria.

Ulls de llop nocturn endinsat a la selva de la ciutat. Animaló que tremola a la llum del dia i es fa fort en presència d'altres espècies. Terratrèmol que provoca esquerdes en els qui miren embadalits el seu mur... El Mur, un cercle de tènue llum que, com en un teatre, només ensenya el necessari perquè es produeixi la il·lusió.

Curvas adultas de un infantil hacer

La generació dels pares divorciats: nens que ara estan a primària, o a la llar d'infants i que a la seva realitat el més comú és tenir dues cases, dues famílies. Però no les cases amb piscina per anar de vacances, que tots hem somiat alguna vegada: dues habitacions que mai acabarà de sentir seves perquè farà la maleta 4 cops al mes. Nens que creixen i es faran adults amb la certesa que en el món real Disney està antiquat, i que només creuran en relacions inestables.

O pot ser no, pot ser reaccionen a temps per ser revolucionaris i trobar un amor per a tota la vida.

Però en tot cas, nens que s'acostumen a preguntar: tu amb qui vius? I que saben que la resposta a aquella pregunta pot variar en qüestió de dies.

El procés de construcció d'una realitat comuna: un engranatge que crèiem fet amb fusta de roure, però que era en realitat conglomerat d'Ikea.

Has tingut al teu voltant un artifici que panseix al repetir-se les campanes de desembre.

I ara col·lecciones ulls tristos de diverses mesures i colors. I on abans hi havia jocs, ara només hi ha cendra. I on abans no calien reformes hi ha ara la necessitat d'arreglar una biga morta, perquè els ulls més petits no es panseixin com la resta.

I com a teloners del gran concert: la meravellosa interpretació d'una culpabilitat, de qüestionable certesa, però disposada a endeutar-se fins al coll per tots els pecadors.

Artifici tendre, que

de nou desperta la vella dormida.

Fotografies internes

en la seva revelació penades.

Dolça sensació amarga,

rutinari anhel d'un instant real.

Avui la lluna nova brilla com si fos plena,

avui han sortit tots els estels per festejar-te,

avui l'ombra està feta de llum

i la claredat és propietat de la foscor.

 

Avui noto el meu cos mancat,

I continuo a veure la teva dolçor en cloure els ulls,

Avui desitjo el demà, i l'altre i l'altre,

per besar-te, per olorar-te i acariciar-te.

No tinc pas una esfera,

que plana baixa pel quart xacra.

És més aviat una pedra

sense prou temps d'incubació

en l'erosió marina.

I topa, baixa esbiaixada

trobant-ne d'altres en un estat similar.

Quan, a vegades,

accidentalment troba un riu,

la corrent l'arrossega i baixa amb facilitat

però amb perill de col·lisió irreversible.

Un accident que desfà l'erosió

aconseguida pel riu,

i que la porta de tornada al camí rocós

amb encara més ferides.

En un regne on la por al compromís governa no podem esperar més que restar insatisfets.

La consciencia d'un final, en un mapa on les línies de la creença ja no dibuixen un possible amor etern, fa que els individus entreguin només una part d'ells mateixos, dels seus sentiments, de la seva esperança, creences i il·lusions.

 

Mai tot.

 

Ja ningú vol fer feliç a l'altre, ni a ell mateix en conseqüència.

Ningú no entén perquè ho hauria de fer si l'amor acabarà igualment desdibuixat.

Però és clar... si funcionem a mig gas la màquina no té més remei que espatllar-se.

Formes decebedores en un món infèrtil.

Nit clara esvaint-se lentament en el continu succeir.

Foscor solidificant-se per la fredor.

Llit incert

Roig de mar irós,

pluja acumulada

per la sal coent

atrapada poc a poc

dins el ventre de les algues.

Arriba un moment, en la vida de qualsevol aspirant a escriptor o guionista que es planteja per què vol escriure si no té res a explicar.

Castells d'aigua creats i eixugats en la imaginació.

Guineus que habiten el mar.

Troncs tallats amb dents humanes.

Pluja que cau cap al cel.

 

No.

Temptació robada.

Ulls dispersos per la desatenció.

Neguit d'un dia imaginari que no arribarà.

Desig d'un somriure aliè.

Acció.

I què són les paraules sinó una disfressa elaborada amb curós detall i afecte.

Una impotència del que no es pot transmetre.

Una ineficàcia provada i oficialitzada.

El lament del que no es pot descriure.

Gargots insignificants i plens d'errors i malentesos.

L'ombra del ser mateix.

La barrera de la percepció.

Una droga que ofega quan cerques tots els camins possibles de comunicar allò que perceps, però no es possible... i no et rendeixes... i continues i continues... i de l'odi que sents vers elles, t'hi acabes enamorant.

 

I cada lletra cobra sentit, i cada paraula és un món, i allà és on rau la diversió... en el propi malentès de la multiplicitat i la complexitat de la llengua. On una paraula que significa vida... també pot voler dir mort. 

I ha nits que s'esdevenen simplement per volcar paraules desendresades en un full en blanc amb necessitat de ser omplert

Consumir un bucle en pijama i bata.

A l'exterior fred, llums, gent.

Els primers són els últims quan els vius com si no existís el temps, com si les hores no fossin marcades pel rellotge, i la nit i el dia es difonguessin al damunt d'una cadira blava.

L'esquena cansada resta immòbil de no fer res.

Audiovisuals difusos que amenitzen les estones.

Tranquil·litat i nerviosisme. No esperar, simplement deixa anar els minuts… Desagradable percepció de la que és difícil sortir.

Y de tan en tant la seva imatge, els seus pits… la seva boca. Ella.