En un regne on la por al compromís governa no podem esperar més que restar insatisfets.

La consciencia d'un final, en un mapa on les línies de la creença ja no dibuixen un possible amor etern, fa que els individus entreguin només una part d'ells mateixos, dels seus sentiments, de la seva esperança, creences i il·lusions.

 

Mai tot.

 

Ja ningú vol fer feliç a l'altre, ni a ell mateix en conseqüència.

Ningú no entén perquè ho hauria de fer si l'amor acabarà igualment desdibuixat.

Però és clar... si funcionem a mig gas la màquina no té més remei que espatllar-se.

Formes decebedores en un món infèrtil.

Nit clara esvaint-se lentament en el continu succeir.

Foscor solidificant-se per la fredor.

Llit incert

Roig de mar irós,

pluja acumulada

per la sal coent

atrapada poc a poc

dins el ventre de les algues.

Arriba un moment, en la vida de qualsevol aspirant a escriptor o guionista que es planteja per què vol escriure si no té res a explicar.

Castells d'aigua creats i eixugats en la imaginació.

Guineus que habiten el mar.

Troncs tallats amb dents humanes.

Pluja que cau cap al cel.

 

No.

Temptació robada.

Ulls dispersos per la desatenció.

Neguit d'un dia imaginari que no arribarà.

Desig d'un somriure aliè.

Acció.

I què són les paraules sinó una disfressa elaborada amb curós detall i afecte.

Una impotència del que no es pot transmetre.

Una ineficàcia provada i oficialitzada.

El lament del que no es pot descriure.

Gargots insignificants i plens d'errors i malentesos.

L'ombra del ser mateix.

La barrera de la percepció.

Una droga que ofega quan cerques tots els camins possibles de comunicar allò que perceps, però no es possible... i no et rendeixes... i continues i continues... i de l'odi que sents vers elles, t'hi acabes enamorant.

 

I cada lletra cobra sentit, i cada paraula és un món, i allà és on rau la diversió... en el propi malentès de la multiplicitat i la complexitat de la llengua. On una paraula que significa vida... també pot voler dir mort. 

I ha nits que s'esdevenen simplement per volcar paraules desendresades en un full en blanc amb necessitat de ser omplert

Consumir un bucle en pijama i bata.

A l'exterior fred, llums, gent.

Els primers són els últims quan els vius com si no existís el temps, com si les hores no fossin marcades pel rellotge, i la nit i el dia es difonguessin al damunt d'una cadira blava.

L'esquena cansada resta immòbil de no fer res.

Audiovisuals difusos que amenitzen les estones.

Tranquil·litat i nerviosisme. No esperar, simplement deixa anar els minuts… Desagradable percepció de la que és difícil sortir.

Y de tan en tant la seva imatge, els seus pits… la seva boca. Ella.