Cansada de parlar per parlar he decidit escriure per escriure. No sé si tinc ja res més a dir, o si he perdut la capacitat d’ordenar paraules. Sé que el meu cap està ple de misèria i indignació, que el dia a dia em demostra que les coses no m’agraden i que, conscient de la meva poca capacitat de maniobra, afusello els grafismes abans que apareguin.
Diuen que les èpoques convulses provoquen paraules boniques, o potser només ho dic jo. I és aquest mateix jo el que com a carceller censor engabia les meves paraules per l’excés de sentir, per l’excés de voler dir.
I podria dir que estic a punt d’explotar, que les lletres s’han convertit en gargots apilats i insostenibles... però els punts s’acumulen en uns suspensius eterns, i deixen de fer mal quan l’anestèsia dels llavis d’una dona, aquella dona, es recolza en els teus per regalar el viatge a l’exterior del món més gratificant de tots.
