En la vida de qualsevol, arriba un moment en el que et passa pel cap la idea del suïcidi… com algo poc reflexionat però llunyanament possible… i te n'adones, o en el meu cas és així, que si no ho fas és per curiositat. Amb mi no és vàlida la frase de "la curiosidad mata al gato", més aviat el contrari. La curiositat és l'únic que em provoca la vida, una vida vista com un espectacle  on no saps el final i hi romans adicte, una curiositat no per el més enllà, sinó pel futur. I Potser quan aquesta curiositat mor, és quan mor l'esperança i quan la negativitat domina l'esperit… i per tant es produeix la volguda mort física.

Vivo:

La certeza del ayer

Suponiendo un hoy

Con incerteza del mañana.

Necesito:

El recuerdo del ayer

La certeza del hoy

Y suponiendo un mañana.

I si és cert que no em vols fer mal i per això em deixes.

Per què em deixes?

I si fos cert que tothom té un motiu per suïcidar-se i jo no el trobo, però fumo, que no deixa de ser un suïcidi enganyós en el temps, cada piti és un petit motiu de suïcidi no prou important com per a buscar la fi immediata.

Llençols semi nuus

s'arrapen només a la meva pell.

Tenen més força que abans,

no volen que escapi.

 

I lluito perquè deixin de lluitar

I ocupo la dreta, i ocupo l'esquerra,

i jec al centre perquè els llençols

es conformin només amb mi.

 

Però m'ataquen de nou

perquè els faltes tu,

per tant has de tornar

perquè no m'occeixin els llençols.