Un tros de paper

Reflexions, pensaments nus, muts, disfresats, sincers, optimistes i pesimistes.La vida, l'amor, la mort, l'oblit, les paraules, la comunicació, la traïció, l'humà, el shock amb la realitat, el futur, el passat, la bogeria reflexions, pensaments nus, muts, disfresats, sincers, optimistes i pesimistes.La vida, l'amor, la mort, l'oblit, les paraules, la comunicació, la traició, l'humà, el shock amb la realitat, el futur, el pasat, la bojeria

13/3/12



Sempre m’han encongit el cor aquests cadàvers d’il·lusions que són la imatge d’un nen que plora, desconsoladament, pel gran disgust d’haver lluitat per quelcom que perd, a causa d’un petit descuit, camí a la llar.
I ignorants que allò és l’oracle del que serà la seva vida, els queda arrelat al cor el gran disgust de la primera cosa que van perdre sense mai haver arribat a tenir. 

3/3/12

Amé,
Amé de un modo desesperado
Amé ciega y locamente
Amé compasivamente
y tal vez por costumbre

Amé sin saber cómo
Amé y no sabía a quien
Amé por amar
Aunque también ame amando

Amé una idea vestida de mujer
Amé un futuro placentero
Amé a unos hijos que jamás existirían
y una inteligencia que creí falta en mí

Amé tanto que olvidé amar.

Amo ahora,
Amo tu sencillez sofisticada,
tu inocencia perversa
y tu sonrisa exquisita

Amo tu compañía
Amo tus palabras
y tu descubrir la vida

Amo amarte
pero por encima de todo
amo tu forma de amar.


Febrero 2012

23/1/12

Vuelven a ser las 21:21.
Como aquel día.
Aquel día también eran las 21:21.
No sé por qué, pero aquel día mire el reloj.
Miré el reloj y capturé ese instante.
Lo capturé sin saber por qué.
Y ahora, siempre que miro el reloj y son las 21:21, recuerdo ese día.
El día de las 21.
Tal vez también día 21.
Era verano, eso sí.
Pero un día cualquiera, sin nada especial.
Estábamos en un césped.
En un bordillo.
Sentadas.
Y mire el reloj.
Paseábamos el perro.
Y ya esta.
Nada trascendental.
Pero creo que toda la vida continuaré recordando ese momento,
Ese instante en el que pensé:
Son las 21:21, que hora más curiosa.
Y el minuto pasó.
Como ahora.
Y fueron las 21:22.

16/1/12

Sóc en el pensament de pensar-te.
requesto pensaments,
carícies, llavis encesos.

I travessant fantasmes,
els teus i els meus,
arribo neta a tu.

Amb somriures libidinosos,
sense trampes...
essent en el present dels teus ulls.

Com desprendre'm d'aquesta olor
que em constitueix en una nova forma del jo,
desconeguda i reconeguda,
salada i dolça,
intempestiva i frenètica...
la senzilla forma del tu.

4/1/12

Les teories m'avalen:
no existeix el buit
i el blanc és només
una il•lusió de colors amassats.

Voldria trobar el no res
i guardar la ment al joier,
aquell que escolta els penjolls
que em vesteixen a l'alba.

Són però els colors
els que un rere l'altre em capturen,
em conquereixen i ataquen
les regions principals del sistema central;
provocant un cop d'estat
on el buit només apareix heroic
quan la intensitat
ja ha destruït tots els sentits.