Hoy he intentado fotografiar nuestras estrellas para plasmar la luz que siempre me hace creer… he querido congelarlas para compartirlas contigo en esta precisa milésima de segundo.
Pero me he dado cuenta que su luz es tan íntima que solo se aprecia en el directo, así como el amor que tú me tienes, que nos tenemos… y que no se puede fotografiar... Porque cualquier intento de hacerlo quedaría pequeño y ridículo. 
Somos nuestras estrellas.

Estimats personatges.

Durant mesos he conviscut amb vosaltres, he intentat conèixer-vos i fer-vos créixer. He intentat ajudar-vos a que expresséssiu el que em demanàveu, saber què volíeu!

Entraveu dins la meva ment i mitjançant els meus dits volíeu néixer, convertir-vos en existència. 

He intentat, com a bona psicòloga vostra, que parléssiu amb llibertat, respectant les vostres personalitats... i crec que, finalment, he pogut començar a intuir què era el que us unia a tots i us atabalava de la vostra història.

Després de tantes hores compartides, de tants judicis, prejudicis i post-judicis, avui heu començat, finalment, a agafar forma humana. Heu passat de la paraula a la fisonomia, he pogut conèixer la imatge. Us he vist arribar poc a poc, un a un. A vegades, quan us escoltava al meu cap, patia perquè mai poguéssiu esdevenir reals. Però ho heu començat a ser.

Sé que, a partir d'ara, començareu a caminar, a gestualitzar, a parlar amb veu! Sé que cada cop sereu menys meus i més vostres. La emancipació arriba tard o d'hora, però és l'única manera en que podreu esdevenir adults, únics i irrepetibles: uns essers plens.

Només espero que mai oblideu qui us va ajudar a començar a ser.

 

Atentament,

La mare.