Y ya vuelve a estar ahí ese extraño vacío que deja la última letra de una novela. Es cierto, y muchos dicen, que los libros hacen viajar y soñar, pero la realidad es más amarga: leer es enfrentarte a constantes pérdidas. Leer es aprender a querer y, de algún modo, a prescindir. Prescindir de aquellos que te han acompañado durante páginas de tu vida, de aquellos que, precisamente, te han hecho viajar, soñar, huir.

Leer es aprender a afrontar las pérdidas.

25202

Negra nit i ens acompanyen
converses d'espirals,
Preguntes què és l'infinit.
L'infinit sempre torna,
torna i torna a començar.

Línies corbes a les galtes,
ulls brillants que em conviden.
I ignorant si ets tu qui m'abraces
o estimo la teva ficció,
em deixo endur fins a tu.

Vint-i-cinc mil dos-cents dos
Instants per estimar-te,
somnis de tendresa,
carícies sense por.
Dono corda al meu rellotge
Perquè no s'aturi mai,
però també l'infinit és finit,
i s'atura al segon
Vint-i-cinc mil dos-cents dos.

Hem dansat entre les flames
esdevenint un únic perfum.
Ulls de llop ferit però afamat.
Dolç engany, dolça abraçada
que ha estat eternitat efímera.

Vaig somiar que t'estimava,
imatge que vaig creure oblidar
però que torna les nits on la lluna
espurneja les onades.

Vint-i-cinc mil dos-cents dos
Instants per estimar-te,
somnis de tendresa,
carícies sense por.
Dono corda al meu rellotge
Perquè no s'aturi mai,
però també l'infinit és finit,
i s'atura al segon
Vint-i-cinc mil dos-cents dos.

Vint-i-cinc mil dos-cents dos.
Dos individus poden estimar-se...
però dos és un número finit.

Vint-i-cinc mil dos-cents dos.
Ara conec el número,
vint-i-cinc mil dos-cents dos,
el número de l'infinit.