Una història ha de tindre un inici i un final per continuar avançant per separat, quan hi ha un final circumstancial, l’amor no està acabat.

I donarà guerra.. i guerra... i hi hauran històries... però sempre estarà allà, pendent... esperant un final

Teranyines, unes més fortes, altres més dèbils. Teranyines que es cicatritzen en un instant i resisteixen els vents; teranyines de joguina evaporades per una sola gota de suor. Una mirada pot ser l’indicatiu de la seguretat de la teranyina.

Hi ha aranyes que cusen fluix, aranyes que cusen fort, però sempre treballen, les seves potetes, per procurar una teranyina més forta. No saben que a vegades el resultat depèn del clima.

Filets, filets en ordre d’atzar però ben estructurats, fils que ens mantenen, que ens atrapen, que si no existissin moriríem. Teranyines que ens mantenen en vida.

La cendra… la vida cremada que anem deixant enrere. Trossets dispersos en el recipient de la nostra memòria. La més recent encara s’aguanta al nostre damunt però es va deteriorant amb el vent, amb el temps. Ens anem consumint poc a poc i en algun moment algú ens dona una calada i ens crema un tros de vida d’una manera més intensa. Fins que torna a arribar la calma i ens continuem consumint poc a poc. En algun moment algú ens ajuda a llançar els records més recents, un petit ajut per a una vida sense tanta cendra, fins que tornem a la calma… a consumir-nos poc a poc. Sols. Fins al final. Un últim temps de vida en el que ningú ja no ens vol i ens apaguem… o ens apaguen.

Una sensació que puja des del ventre, es dirigeix cap a l’estómac i continua avançant fins al cor. Provoca un batec accelerat, una espècie d’angoixa.
Nervis, li diuen alguns; els altres, estar enamorat.

Incertesa, ulls que miren i no comprens cap a on, paraules que parlen i no entens què diuen, moviments que s’expressen i no pots percebre.

La ment amaga, la ment és la caixa forta que té sota clau els sentiments; el cos, el canal mitjançant el qual envia senyals sobre el contingut. Però emissor i receptor difícilment parlen el mateix llenguatge.

6.800 milions de persones al món, 6.800 milions de llenguatges a comprendre.

Bellesa, transmissió d’informació positiva.

Bellesa, la mirada on al fons hi trobes el cor.

Bellesa en l’admiració d’una persona.

Bellesa, el principi de l’amor.

Un segon i la projecció del seu somriure trepa per l'ànima fins fer-la somriure.
Un èxtasi més pur i més sa que qualsevol droga.
Uns efectes absoluts i momentanis, una ressaca amb efectes secundaris i la necessitat contínua d'una nova dosi... d'un nou somriure... d'una nova mirada... d'un nou petó.

Quan la por supera l'esperança és hora d'anar a dormir

Hi ha moments emocionals difícils de definir. No saps on vas, sí d’on vens, i no tens gaire clar el que vols. En aquells moments cada dia passa sense saber del cert si l'avui era ahir o demà, perquè tots són iguals. L’alegria i la tristesa es barregen en un sentiment híbrid indefinit. Jo, a aquests estats els anomeno “stand-by emocional”


Stand-by : Consumo en espera de diferentes aparatos electrónicos
Stand-by emocional: Consumo en espera de diferentes emociones