I em vaig descobrir mirant-la, ho feia discretament, suposo que em feia vergonya acceptar que la estava mirant. Al cap i a la fi les mirades signifiquen alguna cosa... o pot ser no. Pot ser simplement voldries que signifiquessin quelcom.
Era tan bonica... somreia, sabeu aquell somriure de felicitat? Aquell somriure que és més que un somriure, que arriba a la rialla. Aquell somriure que provoca l'encongiment dels ulls i brillantor a les galtes.
En realitat no era la primera vegada que la mirava, l'havia mirat infinitat de vegades, eternitat de dies, l'havia observat en totes les posicions i amb tots els vestuaris possibles. Gairebé despullada. Ella sabia que jo la mirava, però feia veure que no ho sabia. Li agradava jugar.
I avui m'havia autodescobert mirant-la una altre vegada, però aquest cop era diferent, les altres vegades... no se... eren diferents. Avui havia resseguit, amb les puntes dels meus dits, les línees del seu cos. L'havia estat observant sense moure la vista, durant una bona estona, havia pogut veure algun tros del seu passat.
Sí, em vaig descobrir mirant-la, mirant les seves fotografies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada